Monòlits

Collages digitales creados en colaboración con Eva Iglesias Bilbao e inspirados en el libro de aforismos de Eduard Sanahuja «Frases fetes per commemorar desfetes». 21X29,7 cms           2019

Els monòlits d’Eduard Sanahuja ocupen un lloc fronterer amb la filosofia i la poesia, el pensament i la mecànica sentimental que batega al moll de l’os del fait divers. Per això, diria que els seus artefactes verbals només poden proposar-se com a prismes de llenguatge, com a reescriptures que esborren la imminència de l’efemèride, vinculada a un espai i un temps concrets, per tal d’instal·lar-se en un lloc no marcat, obert, transfronterer. El monòlit apunta a un lloc excedent i, ben sovint, va més enllà del mer acte objectiu o comunicatiu. O dit d’una altra manera: l’efemèride del dia que motiva l’aforisme és un espai acotat; el monòlit, per contra, s’envola més enllà de la circumstància concreta, s’emancipa de lligams sobrers, abraça en no pocs casos l’universal i, fins i tot, quan toca la poesia, s’assembla a un tatuatge al cos mateix del silenci. Perquè el monòlit, en la seva accepció creativa més pura, no deixa de ser un fragment que prové del silenci i torna al silenci: “El silenci / és la distància més curta / entre dos punts de l’univers”, escriu Eduard Sanahuja al seu llibre de poemes El llançador d’espases. Uns versos que m’han fet recordar aquells altres del brevíssim, i inoblidable, poema “Eterno”, de Giuseppe Ungaretti, tot un monument a la meravellosa simbiosi entre aforisme i poesia: “Entre la flor collida i la donada / l’inexpressable no-res”.

Els monòlits es mouen impulsats per la dialèctica del fragment, en un balanceig que conjumina la unitat i la diversitat inaprehensible de les coses. Com si sobre les aigües del riu d’Heràclit intentéssim escriure la paraula “instant” amb el càlam de Parmènides. Tot fragment no deixa de ser una suspensió verbal al caire de l’abisme. La qual cosa vol dir que no està exempta de perills la pràctica de l’aforisme. I Sanahuja ho sap: sap que aquell que n’assumeix el repte, sempre al full de la navalla, té una mica del funàmbul que, sobre la corda fluixa de la vida, tempta l’abisme que separa el tot i el no-res. Els fragments aforístics de Sanahuja habiten l’interstici que fon sentir i pensar, llum i ombra, natura i cultura, realitat i mite; s’asseuen entre la tragèdia i l’esclat del riure, la raó i la follia, la lògica i l’atzar.

Cada monòlit és un monument o bloc de pedra esculpida en el temps i més enllà del temps: ahir, avui, demà i sempre. No s’enganyarà qui vegi en ells una mena d’epifania verbal o micrologia de la condensació. Per aquest motiu, la seva naturalesa no s’explica sense l’empremta proteica que el caracteritza. Això els apropa als aforismes en les seves múltiples formes, en un ventall que oscil·la, com el mateix Sanahuja ha assenyalat amb encert, de l’aforisme objectiu o clàssic a l’aforisme subjectiu o poètic. En aquest darrer sentit, un dels seus mestratges permanents el trobem en els aerolitos de Carlos Edmundo de Ory, una forma aforística on l’enginy barroc, la ironia, la paradoxa, el joc, la troballa poètica o aquell dédale des deraisons proposat pels surrealistes, hi tenen un ascendent clau, al costat d’altres accepcions com les que el mateix Ory anomena mínimes (formes gnòmiques) i proposicions (formes programàtiques de contestació moral o subversió social).

L’aforisme, en la seva accepció més profunda i veritable, s’anomeni aerolito o monòlit, aboca alhora tensió i intensió verbal, i estrafent el conegut vers del poeta mexicà Enrique González Martínez, retorç el coll al cigne de la banalitat. Per aquest motiu la paradoxa circula i travessa, de dalt a baix, els monòlits de Sanahuja. Al cap i a la fi, la paradoxa no deixa de ser una ferida oberta al cor mateix de la convenció i la moral. Per això, també, l’humor opera tan sovint com a dissolvent de la realitat, talment una canonada que fa bocins les falses aparences i els tentacles sistèmics del poder. La prevenció de Sanahuja envers la institucionalització del tuit, posem per cas, és tot un avís per a caminants delerosos d’aquell fast food cibernètic que tendeix a confondre l’art amb el bricolatge: “la brevetat del tuit és la del vernís superficial; la de l’aforisme, la d’una càrrega de profunditat”.

Al meu entendre, seria un error jutjar els excel·lents monòlits de Sanahuja  com un mer joc o, si es vol, com un fet aleatori, marginal, al seu tarannà de poeta. Diria més: la seva obra poètica és difícil de concebre-la sense aquest tombant aforístic que apuntala moltes vegades la construcció dels seus poemes. Hi ha, doncs, una poc discutible condició epifonèmica en la poesia de Sanahuja —d’El gos del galiot a El llançador d’espases i Teories del no— que li atorga una singularitat evident entre els seus contemporanis. El nostre poeta podria confegir un extens llibre de monòlits furgant entre els versos dels seus poemaris.  A tall d’exemple, i per a limitar-nos a un sol poema, només un, de divuit versos, vegeu la secció IX i última del poema “El llançador d’espases”, del llibre homònim. Els vuit primers versos, un rere l’altre, són prou concloents i, ben mirat, conformen una suite de quatre monòlits encavalcats:  “Diuen que el patiment / és l’altre braç de la respiració”; “Potser patir ensenya a viure / però no ensenya a morir”; “No hi ha vides a mitges ni una mort a terminis”; “L’energia del viure / es destrueix i es crea, / però mai no es transforma”. I per a reblar el clau, el darrer vers del poema fa així: “si entens l’eternitat, és que ja ets mort”. I aquesta és només una mostra molt exigua d’un cabdal quasi inesgotable. El seus darrers llibres, sobretot de Compàs d’espera en endavant, són un viver de monòlits guiats per la reflexió, la sentència o l’encuny exultant de la imatge poètica. La seva finalitat última: interrogar-se i interrogar-nos. “No importa —com deia José Bergamín— que el aforismo sea cierto e incierto: lo que importa es que sea certero”.

Tot això em duu a pensar que el monòlit, en la seva transversalitat creadora i com a idiolecte aforístic, acaba convertint-se en una agulla de navegar eticoestètica del pensament d’Eduard Sanahuja. El seu alambí ideològic no enganya: es tracta de petites pedres filosofals sorgides d’un acte de resistència cultural. El subtítol del llibre es poc dubtós de l’esperit que guia el tarannà del nostre autor: “Frases fetes per commemorar desfetes”. És la seva l’actitud del contestatari, del rebel, del dissident crític que es resisteix a ser fagocitat per la maquinària insaciable del sistema. Al marge de l’aquiescència, de la submissió i el solc fresat per l’esperit gregari. Com una torre de guaita, el pensament esmola el seu tarannà vigilant, descregut, contra la tirania i la intolerància, que com es ben sabut han estat secularment els dos enemics permanents de la sàtira. Qui coneix Eduard Sanahuja —i m’enorgulleixo de conèixer-lo, en la vida i en la poesia, des de fa quaranta-set anys— sap que no podia ser altrament: els monòlits dibuixen els tatuatges de la seva ètica i, en bona mesura, de la seva poètica personal. Sense contemplacions.

 

 

 

 

Jaume Pont